Spoon River Anthology - Edgar Lee Masters
Versió catalana de Jaume Bosquet i Miquel Àngel LlaugerAquest diumenge dia 1 de novembre a les 6 de la tarda, dia de Tot Sants, es podrà veure a la La Planeta (Girona) un recital de poemes extrets de l'obra
Spoon River AnthologyEl muntatge és de la Rosa Vilanova i en Jaume Bosquet i gira al voltant d'una trentena de personatges morts que per uns moments tornen del més enllà i van explicant des del seu punt de vista la vida a Spoon River.

EL TURÓ
On són l’Elmer, en Herman, en Bert, en Tom i en Charley,
el feble de voluntat, el fort de braços, el pallasso, el borratxo, el de les baralles?
Tots, tots, estan dormint al turó.
Un va morir d’una febrada,
l’altre es va socarrimar en una mina,
l’altre el van matar en una batussa,
l’altre va morir a la presó,
l’altre va caure del pont on treballava per mantenir fills i dona—
Tots, tots estant dormint, dormint, dormint al turó.
On són l’Ella, la Kate, la Mag, la Lizzie i l’Edith,
la de cor tendre, la ingènua, la ferma, l’orgullosa, la feliç?—
Totes, totes, estan dormint al turó.
Una va morir d’un part vergonyós,
l’altra per un amor dissortat,
l’altra en mans d’un dròpol en un bordell,
l’altra amb l’orgull romput, corrent darrere els desitjos del cor,
l’altra que buscava la vida lluny a Londres i a París
va ser retornada al seu pam de terra per l’Ella, la Kate i la Mag—
Totes, totes estan dormint, dormint, dormint al turó.
On és l’oncle Isaac i la tia Emily,
i el vell Towny Kincaid i Sevigne Hougton,
i el Major Walker que havia parlat
amb homes venerables de la revolució?—
Tots, tots, estan dormint al turó.
Els van portar fills morts a la guerra,
i filles esclafades per la vida,
i fills orfes, plorant—
Tots, tots estan dormint, dormint, dormint al turó.
On és el vell violinista Jones
que va jugar amb seva la vida ben bé noranta anys,
desafiant ventades a pit batent,
bevent, fent merder, sense pensar ni en la dona ni en la família,
ni en l’or, ni en l’amor, ni en el cel?
És aquí! xerrant de les xefles d’abans,
de les curses de cavalls de fa tants anys a Clary’s Grove,
del que va dir Abe Lincoln
a Springfield una vegada.
ELSA WERTMAN
Jo era una camperola jove vinguda d’Alemanya,
ulls blaus, rosada, feliç i forta.
I el primer lloc on vaig treballar va ser a casa de Thomas Greene.
Un dia d’estiu quan la dona era fora
ell va entrar a la cuina i em va agafar
estretament entre els seus braços i em va petonejar el coll,
i jo girava el cap. Després cap dels dos
va saber el que fèiem.
I vaig plorar pel que seria de mi.
I plorava i plorava perquè el meu secret començava a notar-se.
Un dia la senyora Greene em va dir que ho sabia,
i que no em preocupés,
i que, com que no tenia fills, pensava adoptar-lo.
(Ell per tranquil·litzar-la li havia regalat una granja.)
I es va tancar a casa i escampava rumors,
com si la cosa li hagués de passar a ella.
I tot va anar bé i el nen va néixer— Van ser molt amables amb mi.
Després em vaig casar amb Gus Wertman, i els anys van passar.
Però—durant els mítings quan els veïns creien que jo plorava
per l’eloqüència de Hamilton Greene—
no era pas per això.
No! Jo volia cridar: Aquest és el meu fill! Aquest és el meu fill!