A Argelaguer ja fa dies que ens preparem per les elccions d'aquest diumenge 13 de desembre. A més de reunions, bustiades i xerrades, també ens hem decidit per decorar el poble (amb el consentiment de l'Esglèsia).
a decidir!!
a decidir!!
10 desembre 2009
03 desembre 2009
dia 126
Ja podeu escoltar un dels poemes que van formar part del recital Spoon River Anthology - Edgar Lee Masters.
Mireu l'entrada del dia 123
Mireu l'entrada del dia 123
16 novembre 2009
dia 125
Mazoni - Ei, que surt el sol
M'ha fet gràcia trobar en aquest vídeo d'en Jaume Pla (Mazoni) una persona coneguda.
M'ha fet gràcia trobar en aquest vídeo d'en Jaume Pla (Mazoni) una persona coneguda.
05 novembre 2009
dia 124
Bucejant...
Sempre n'hi ha que volten pel món buscant alló que més els motiva, l'escència del seu temps, de la seva vida.
Uns tiren fotos, d'altres fan música, n'hi ha que interioritzen moviments per reproduir-los coordinadament, hi ha els que dibuixen, els que lluiten, alguns ens enfilem allà on podem,... i n'hi ha d'altres que baixen a les profunditats oceàniques.
Aquí teniu un vídeo d'en Pablo bucejant entre taurons.
Sempre n'hi ha que volten pel món buscant alló que més els motiva, l'escència del seu temps, de la seva vida.
Uns tiren fotos, d'altres fan música, n'hi ha que interioritzen moviments per reproduir-los coordinadament, hi ha els que dibuixen, els que lluiten, alguns ens enfilem allà on podem,... i n'hi ha d'altres que baixen a les profunditats oceàniques.
Aquí teniu un vídeo d'en Pablo bucejant entre taurons.
27 octubre 2009
dia 123
Spoon River Anthology - Edgar Lee Masters
Versió catalana de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger
Aquest diumenge dia 1 de novembre a les 6 de la tarda, dia de Tot Sants, es podrà veure a la La Planeta (Girona) un recital de poemes extrets de l'obra Spoon River Anthology
El muntatge és de la Rosa Vilanova i en Jaume Bosquet i gira al voltant d'una trentena de personatges morts que per uns moments tornen del més enllà i van explicant des del seu punt de vista la vida a Spoon River.
EL TURÓ
On són l’Elmer, en Herman, en Bert, en Tom i en Charley,
el feble de voluntat, el fort de braços, el pallasso, el borratxo, el de les baralles?
Tots, tots, estan dormint al turó.
Un va morir d’una febrada,
l’altre es va socarrimar en una mina,
l’altre el van matar en una batussa,
l’altre va morir a la presó,
l’altre va caure del pont on treballava per mantenir fills i dona—
Tots, tots estant dormint, dormint, dormint al turó.
On són l’Ella, la Kate, la Mag, la Lizzie i l’Edith,
la de cor tendre, la ingènua, la ferma, l’orgullosa, la feliç?—
Totes, totes, estan dormint al turó.
Una va morir d’un part vergonyós,
l’altra per un amor dissortat,
l’altra en mans d’un dròpol en un bordell,
l’altra amb l’orgull romput, corrent darrere els desitjos del cor,
l’altra que buscava la vida lluny a Londres i a París
va ser retornada al seu pam de terra per l’Ella, la Kate i la Mag—
Totes, totes estan dormint, dormint, dormint al turó.
On és l’oncle Isaac i la tia Emily,
i el vell Towny Kincaid i Sevigne Hougton,
i el Major Walker que havia parlat
amb homes venerables de la revolució?—
Tots, tots, estan dormint al turó.
Els van portar fills morts a la guerra,
i filles esclafades per la vida,
i fills orfes, plorant—
Tots, tots estan dormint, dormint, dormint al turó.
On és el vell violinista Jones
que va jugar amb seva la vida ben bé noranta anys,
desafiant ventades a pit batent,
bevent, fent merder, sense pensar ni en la dona ni en la família,
ni en l’or, ni en l’amor, ni en el cel?
És aquí! xerrant de les xefles d’abans,
de les curses de cavalls de fa tants anys a Clary’s Grove,
del que va dir Abe Lincoln
a Springfield una vegada.
ELSA WERTMAN
Jo era una camperola jove vinguda d’Alemanya,
ulls blaus, rosada, feliç i forta.
I el primer lloc on vaig treballar va ser a casa de Thomas Greene.
Un dia d’estiu quan la dona era fora
ell va entrar a la cuina i em va agafar
estretament entre els seus braços i em va petonejar el coll,
i jo girava el cap. Després cap dels dos
va saber el que fèiem.
I vaig plorar pel que seria de mi.
I plorava i plorava perquè el meu secret començava a notar-se.
Un dia la senyora Greene em va dir que ho sabia,
i que no em preocupés,
i que, com que no tenia fills, pensava adoptar-lo.
(Ell per tranquil·litzar-la li havia regalat una granja.)
I es va tancar a casa i escampava rumors,
com si la cosa li hagués de passar a ella.
I tot va anar bé i el nen va néixer— Van ser molt amables amb mi.
Després em vaig casar amb Gus Wertman, i els anys van passar.
Però—durant els mítings quan els veïns creien que jo plorava
per l’eloqüència de Hamilton Greene—
no era pas per això.
No! Jo volia cridar: Aquest és el meu fill! Aquest és el meu fill!
Versió catalana de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger
Aquest diumenge dia 1 de novembre a les 6 de la tarda, dia de Tot Sants, es podrà veure a la La Planeta (Girona) un recital de poemes extrets de l'obra Spoon River Anthology
El muntatge és de la Rosa Vilanova i en Jaume Bosquet i gira al voltant d'una trentena de personatges morts que per uns moments tornen del més enllà i van explicant des del seu punt de vista la vida a Spoon River.
EL TURÓ
On són l’Elmer, en Herman, en Bert, en Tom i en Charley,
el feble de voluntat, el fort de braços, el pallasso, el borratxo, el de les baralles?
Tots, tots, estan dormint al turó.
Un va morir d’una febrada,
l’altre es va socarrimar en una mina,
l’altre el van matar en una batussa,
l’altre va morir a la presó,
l’altre va caure del pont on treballava per mantenir fills i dona—
Tots, tots estant dormint, dormint, dormint al turó.
On són l’Ella, la Kate, la Mag, la Lizzie i l’Edith,
la de cor tendre, la ingènua, la ferma, l’orgullosa, la feliç?—
Totes, totes, estan dormint al turó.
Una va morir d’un part vergonyós,
l’altra per un amor dissortat,
l’altra en mans d’un dròpol en un bordell,
l’altra amb l’orgull romput, corrent darrere els desitjos del cor,
l’altra que buscava la vida lluny a Londres i a París
va ser retornada al seu pam de terra per l’Ella, la Kate i la Mag—
Totes, totes estan dormint, dormint, dormint al turó.
On és l’oncle Isaac i la tia Emily,
i el vell Towny Kincaid i Sevigne Hougton,
i el Major Walker que havia parlat
amb homes venerables de la revolució?—
Tots, tots, estan dormint al turó.
Els van portar fills morts a la guerra,
i filles esclafades per la vida,
i fills orfes, plorant—
Tots, tots estan dormint, dormint, dormint al turó.
On és el vell violinista Jones
que va jugar amb seva la vida ben bé noranta anys,
desafiant ventades a pit batent,
bevent, fent merder, sense pensar ni en la dona ni en la família,
ni en l’or, ni en l’amor, ni en el cel?
És aquí! xerrant de les xefles d’abans,
de les curses de cavalls de fa tants anys a Clary’s Grove,
del que va dir Abe Lincoln
a Springfield una vegada.
ELSA WERTMAN
Jo era una camperola jove vinguda d’Alemanya,
ulls blaus, rosada, feliç i forta.
I el primer lloc on vaig treballar va ser a casa de Thomas Greene.
Un dia d’estiu quan la dona era fora
ell va entrar a la cuina i em va agafar
estretament entre els seus braços i em va petonejar el coll,
i jo girava el cap. Després cap dels dos
va saber el que fèiem.
I vaig plorar pel que seria de mi.
I plorava i plorava perquè el meu secret començava a notar-se.
Un dia la senyora Greene em va dir que ho sabia,
i que no em preocupés,
i que, com que no tenia fills, pensava adoptar-lo.
(Ell per tranquil·litzar-la li havia regalat una granja.)
I es va tancar a casa i escampava rumors,
com si la cosa li hagués de passar a ella.
I tot va anar bé i el nen va néixer— Van ser molt amables amb mi.
Després em vaig casar amb Gus Wertman, i els anys van passar.
Però—durant els mítings quan els veïns creien que jo plorava
per l’eloqüència de Hamilton Greene—
no era pas per això.
No! Jo volia cridar: Aquest és el meu fill! Aquest és el meu fill!
23 octubre 2009
dia 122
Neouvielle (3091m) des del Lac Aubert
Cim de fàcil accés que forma part de l'únic massís principal que es troba només en l'estat Francès.
Pujada: 3h
baixada: 2h
Temps aproximats.
El camí comença al peu del Lac Aubert i enfila a la dreta entre pedres i clapes d'herba. Al cap d'uns 45 minuts s'entra a l'antiga glacera del Neouvielle, és a dir que cal caminar pel mig de grans blocs de roca. De gel actualment en queda una llengua molt petita, ja a tocar dels 3000m.
A la part final, sobretot si has pujat directa com és el cas, cal dedicar-se una estona a grimpar.
La baixada pel mateix camí de pujar.
Lac Aubert
Ramoun (esquerra) i Neouvielle (al mig)
Bretxa Chausenque
Pare i fill... i esperit sant
El que queda de glacera
Començant a grimpar
En segon pla, el Pic Long
Descalç al cim
Una marmota
Cim de fàcil accés que forma part de l'únic massís principal que es troba només en l'estat Francès.
Pujada: 3h
baixada: 2h
Temps aproximats.
El camí comença al peu del Lac Aubert i enfila a la dreta entre pedres i clapes d'herba. Al cap d'uns 45 minuts s'entra a l'antiga glacera del Neouvielle, és a dir que cal caminar pel mig de grans blocs de roca. De gel actualment en queda una llengua molt petita, ja a tocar dels 3000m.
A la part final, sobretot si has pujat directa com és el cas, cal dedicar-se una estona a grimpar.
La baixada pel mateix camí de pujar.
Lac Aubert
Ramoun (esquerra) i Neouvielle (al mig)
Bretxa Chausenque
Pare i fill... i esperit sant
El que queda de glacera
Començant a grimpar
En segon pla, el Pic Long
Descalç al cim
Una marmota
dia 121
Les primeres neus
L'any passat va ser el dia 28 d'octubre.
Aquest any ha nevat per primera vegada el dia 22. Una setmana abans.
Vinga Déu del Temps, emplena de neu les muntanyes, fes capes i més capes per ser pujades i baixades.
L'any passat va ser el dia 28 d'octubre.
Aquest any ha nevat per primera vegada el dia 22. Una setmana abans.
Vinga Déu del Temps, emplena de neu les muntanyes, fes capes i més capes per ser pujades i baixades.
29 setembre 2009
dia 120
Senior i El Cor Brutal
El Signe Dels Temps from senior on Vimeo.
Si nois efectivament estem en temps de folk, neofolk, o com vulgueu etiquetar-ho. No falta gaire per reviure el grunge. Jo calculo que d'aquí a un parell d'anys com a molt tindrem una infinitat de grups nous hereus de Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden,... A veure si m'hi acosto. De moment ja tornem a tenir entre nosaltres les entrenyables i mítiques botes Dr. Martens. Un altre senyall?
Des del País Valencià ens arriba aquesta perla. Bona cançó amb música tirant a alegre i amb una lletra més aviat trista...
"...i si no estàs sol, estàs amb qui no vols."
El Signe Dels Temps from senior on Vimeo.
Si nois efectivament estem en temps de folk, neofolk, o com vulgueu etiquetar-ho. No falta gaire per reviure el grunge. Jo calculo que d'aquí a un parell d'anys com a molt tindrem una infinitat de grups nous hereus de Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden,... A veure si m'hi acosto. De moment ja tornem a tenir entre nosaltres les entrenyables i mítiques botes Dr. Martens. Un altre senyall?
18 setembre 2009
dia 119
Pic Long - Dent de Estiberre Male
Marxem de casa aviat i després d'unes 5 hores de cotxe comencem a caminar. Hem passat Lourdes i a Luz Saint Sauveur agafem una pista que enfila amont durant uns 11km. De seguida deixem l'asfalt.
Al fons es veu el Col du Piedrehite
Aparquem, ens carreguem les motxilles i comencem a caminar direcció al Col du Piedrehite. Des d'aquí ja veiem l'objectiu de demà, el Pic Long i també l'objectiu d'avui, l'estany de Rabiet. La cabanya on dormirem encara se'ns amaga.
El Pic Long des del Col du Piedrehite
Lac Rabiet
L'estany i la cabanya
Després de la forta baixada, arribem a la barraca. Passem la tarda banyant-nos a l'estany i fent pràctiques de rappel.
Dijous al matí, comemcem a caminar a les 6h. Anem guanyant alçada, voregem l'espectacular estany tourrat i pugem la penosa pendent (penosa per la dificultat de caminar entre pedres que et fan recular) fins al coll que hi ha entre el Pic Long i la Dent d'Estiberre Male on hi arribem a 2/4 de 9.
Lac Tourrat i el Pic Long
Ara ens queda la part final. La cresta. Casc i budrier. Hi dediquem una hora fins al cim. No és pas molt díficil però si que hi ha algun pas aeri que requereix mirar-s'ho dues vegades abans de moure una mà o un peu.
La cresta cimera
Arribem a dalt a 2/4 de 10. Fotos, aliments, contemplació de les vistes i cap avall. Desfem la cresta sense complicacions, sense encigalar-nos.
El Vignemale
Mont Perdut i Cilindre de Marboré
Un cop arribats al coll per segona vegada decidim pujar fins a la Dent d'Estiberre Male. Hi dediquem 15 minuts. Se'ns ha fet tard i encara ens queden moltes hores fins al cotxe.
Dent d'Estiberre Male
Des de l'Estiberre baixem cap al llac Tourrat i d'aquí cap a la cabanya on hem fet nit. Recullim els sacs i les màrfegues i amb més pes a la motxilla afrontem l'últim tram de l'excurció. Remuntar el Col du Piedrehite per aquesta vessant és especialment dur i més després del cansament acumulat.
Lac Tourrat
El tros de baixada fins al cotxe el fem com autòmats i amb la certesa que hem pujat a una altra muntanya sagrada i que si arribem a fer els altres cims veïns ens hauríem mullat. Arribem al cotxe amb boira espessa.
La boira que ens atrapa
Marxem de casa aviat i després d'unes 5 hores de cotxe comencem a caminar. Hem passat Lourdes i a Luz Saint Sauveur agafem una pista que enfila amont durant uns 11km. De seguida deixem l'asfalt.
Al fons es veu el Col du Piedrehite
Aparquem, ens carreguem les motxilles i comencem a caminar direcció al Col du Piedrehite. Des d'aquí ja veiem l'objectiu de demà, el Pic Long i també l'objectiu d'avui, l'estany de Rabiet. La cabanya on dormirem encara se'ns amaga.
El Pic Long des del Col du Piedrehite
Lac Rabiet
L'estany i la cabanya
Després de la forta baixada, arribem a la barraca. Passem la tarda banyant-nos a l'estany i fent pràctiques de rappel.
Dijous al matí, comemcem a caminar a les 6h. Anem guanyant alçada, voregem l'espectacular estany tourrat i pugem la penosa pendent (penosa per la dificultat de caminar entre pedres que et fan recular) fins al coll que hi ha entre el Pic Long i la Dent d'Estiberre Male on hi arribem a 2/4 de 9.
Lac Tourrat i el Pic Long
Ara ens queda la part final. La cresta. Casc i budrier. Hi dediquem una hora fins al cim. No és pas molt díficil però si que hi ha algun pas aeri que requereix mirar-s'ho dues vegades abans de moure una mà o un peu.
La cresta cimera
Arribem a dalt a 2/4 de 10. Fotos, aliments, contemplació de les vistes i cap avall. Desfem la cresta sense complicacions, sense encigalar-nos.
El Vignemale
Mont Perdut i Cilindre de Marboré
Un cop arribats al coll per segona vegada decidim pujar fins a la Dent d'Estiberre Male. Hi dediquem 15 minuts. Se'ns ha fet tard i encara ens queden moltes hores fins al cotxe.
Dent d'Estiberre Male
Des de l'Estiberre baixem cap al llac Tourrat i d'aquí cap a la cabanya on hem fet nit. Recullim els sacs i les màrfegues i amb més pes a la motxilla afrontem l'últim tram de l'excurció. Remuntar el Col du Piedrehite per aquesta vessant és especialment dur i més després del cansament acumulat.
Lac Tourrat
El tros de baixada fins al cotxe el fem com autòmats i amb la certesa que hem pujat a una altra muntanya sagrada i que si arribem a fer els altres cims veïns ens hauríem mullat. Arribem al cotxe amb boira espessa.
La boira que ens atrapa
03 setembre 2009
dia 118
Comanegra - via morta
I ara una petita sorpresa.
Aquest estiu i gràcies a la col·laboració i paciència del senyor JM ja podem escoltar una nova versió de via morta.
Aqu� la via morta
drets, ferms, a punt. Sempre a punt.
Disposats a fer-te sentir
petit, sol, indefens. Poruc.
Atrapats a la via
res no implica silenci, claror.
Moviments dependents
sempre amb tu sempre a prop.
Som esquerps com l'aigua al desert.
Com la l�nia de l'oest, som lluny. Molt lluny.
Perqu� et perdis mirant de tocar-nos
enflairant el rastre que escampem.
Perqu� et perdis mirant de tocar-nos
enflairant el rastre que deixem.
I ara una petita sorpresa.
Aquest estiu i gràcies a la col·laboració i paciència del senyor JM ja podem escoltar una nova versió de via morta.
Aqu� la via morta
drets, ferms, a punt. Sempre a punt.
Disposats a fer-te sentir
petit, sol, indefens. Poruc.
Atrapats a la via
res no implica silenci, claror.
Moviments dependents
sempre amb tu sempre a prop.
Som esquerps com l'aigua al desert.
Com la l�nia de l'oest, som lluny. Molt lluny.
Perqu� et perdis mirant de tocar-nos
enflairant el rastre que escampem.
Perqu� et perdis mirant de tocar-nos
enflairant el rastre que deixem.
02 setembre 2009
dia 117
Quimi Portet - Homes i dones del cap dret
Després de tot l'estiu sense cap entrada,
comencem amb nou material
la present temporada.
Visca Catalunya i visca el mestre.
Després de tot l'estiu sense cap entrada,
comencem amb nou material
la present temporada.
Visca Catalunya i visca el mestre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
