26 d’agost 2008

dia 90.1

Adrià Puntí - sota una col

Boníssima cançó de l'astre de Salt. Si aquest tiu no fos català, el fariem jugar a una altra divisió. És una llàstima que estigui perdut.

dia 90

Ix! - nàufrag

Concert en directe al Taller 11 de Cadaqués que deu ser on queden alguna vegada per assajar. A veure si en David ens ho explica.

21 d’agost 2008

dia 89

Vignemale

El passat 11 i 12 d'agost vam anar a pujar el Vignemale, en estil alpí. Vam sortir de casa a les 6h i després de 5 hores i mitja i 530 km vam arribar al Pont d'Epagne.

l'estany de Gaube

A les 12h vam començar a enfilar tota la vall del Gaube. Vam passar per l'estany de Gaube, que cal vorejar per la seva dreta i vam continuar direcció el refugi de les Oulettes, amb la impressionant cara nord del Vignemale fent-nos companyia tota l'estona.

Vignemale i la línia que marca el Colouir de Gaube

La paret és espectecular, uns 1000m de pedra vertical amb glaceres penjant i amb el corredor Colouir de Gaube que la parteix. Realment sembla impossible que hi hagi gent que pugi per aquesta canal. Des del refugi vam continuar pujant fins al coll Horquette de Ossue. Allà vam deixar les motxilles i vam pujar al Petit Vignemale. Vam desfer el camí fins al coll i ens en vam anar a joc cap al refugi de Baysellance (un dels més antics del Pirineu). En total el primer dia vam caminar unes 5 hores.

a l'esquerra el Petit Vignemale


Refugi de Baysellance

L'endemà al matí vam sortir del refugi a 2/4 de 7 quan tot just començava a clarejar. Erem els primers. Tothom havia endarrerit la sortida per culpa del temps ennuvolat i enboirat. Nosaltres però, no ho vam fer perquè ens esperaven unes quantes hores de caminar més la tornada en cotxe. Així, al cap de dues hores i després de no veure res més enllà de 10 passes davant nostre, ens vam plantar al peu del Vignemale. Tota la pujada que es fa per la glacera va ser com caminar enmig del blanc. Blanc als peus, blanc al voltant.

La glacera d'Ossoue

Per acabar d'arribar a dalt només ens faltaven els 200 metres de grimpada, la qual no és especialment difícil, però cal mirar bé on poses les mans i els peus. Així que, ens vam treure els grampons, vam deixar el piolet, ens vam equipar amb el casc i cap amont.

Grimpada final

A mitja paret vam parar-nos a fer un cop d'ull a una de les coves que en Russell va fer excavar a finals del 1800. Vam continuar pujant i poc abans de les 9 erem a dalt del Vignemale. Podríem però, haver set a qualsevol altre cim. No es veia res. Boira i més boira. Envoltats de gris.

Cova Russell poc abans d'arribar a dalt


El cim

Després ens tocava la baixada. Desgrimpar, trepitjar tota la glacera amb punxes de ferro, passar per Baysellance, l' Horquette de Ossue, baixar dret fins al refugi de les Oulettes i acabar de baixar suaument i eternament fins al Pont d'Epagne, on hi vam arribar a 2/4 de 2. Ja només ens quedava la pallissa de cotxe.

Baixant per la glacera


La vall de Gaube vista des de la finestra del Colouir de Gaube

De l'excursió em quedo amb les sensacions que s'experimenten quan puges una muntanya. Tant li fa si no es veu res, el que sents és inexplicable. Concentració, precaució i molta euforia que anul·la el cansament. Al Vignemale... al Vignemale hi hauré de tornar. Hi tornaré. Amb més temps per dedicar a aquest semicercle de pics, a les seves crestes i a la omnipresent glacera.